HEMIMORFITA

Fórmula: Zn4Si2O7(OH)2 · H2O

Grup: Silicats

Subgrup: Sorosilicats amb ions addicionals

Sistema: Ortoròmbic

Aquest mineral ha tingut diversos noms, de fet va estar citat com a calamina, que era una barreja de minerals de zenc, com smithsonita, hidrozincita i hemimorfita que hi havia a les mines de mineral de Zn.

El químic i mineralogista britànic James L. M. Smithson el va batejar com a "Kieselzinkerz" en l'any 1820, per diferenciar-la de l'smithsonita, i amb aquest nom la va donar a conèixer i a publicar articles, el mineralogista alemany J. F. August Breithaupt, en l'any 1823.

L'actual nom d'hemimorfita esdevé del greg "hémi" que es tradueix com a meitat i de "morphos" que es tradueix com a forma, fent referència a la desigualtat en l'acabament de les cares dels seus cristalls, en un desenvolupament hemimòrfic. El nom li va ser donat pel mineralogista alemany Gustav Adolf Kenngott l'any 1853.

És producte de l'oxidació de les mineralitzacions hidrotermals de sulfurs de Zn i altres sulfurs, formant vetes i capes de petit gruix, en agregats semiglobulars, així com vistosos ventalls de cristalls en roseta. Els colors són d'un color blanc translúcid a transparents, sempre en mides mil·limètriques.

Els millors exemplars procedeixen del ja clàssic jaciment de la Font del Lleó, a la Carretera de les Aigües. Junt amb la wulfenita, és el mineral típic de l'indret, encara que també ha estat evidenciat a més llocs de Collserola, com a la granodiorita als termes de Pedralbes-Sarrià.

És un mineral força atractiu que fou col·leccionat des de fa molts anys, i que molts col·leccionistes ja tenen a la seva col·lecció.

Els exemplars més ben desenvolupats i amb una millor presència, han estat trobats des d'antic a i comentant jaciment de la Font del Lleó, a la Carretera de les Aigües, al districte de Pedralbes on es presenta en geodes de quars d'alguns cm sobre catifes negres d'òxids de Mn, Fe i Pb.

Aquest jaciment consta d'un filó de barita i quars que travessa el plutó granodiorític, i que presenta nombroses fissures i geodes on es formen les millors cristal·litzacions.

En l'actualitat aquest indret és exhaurit i és també de difícil accés, essent també perillós per la presència a la rodalia de sots i pous amagats i tapats per la vegetació.

A pesar de ser un mineral prou conegut des de fa anys, només hem trobat la cita d'aquesta espècie procedent de la Font del Lleó a la Carretera de les Aigües, al llibre "Els Minerals de Catalunya", d'Eugèni Bareche.