VESUBIANITA

Fòrmula genèrica simplificada:

Ca19Fe(3+)Al4(Al6Mg2)☐4)☐[Si2O7]4[(SiO4)10]O(OH)9

Grup: Silicats

Subgrup: Sorosilicats mixtes, vesuvianita

Sistema: Tetragonal

La composició química d'aquesta espècie és molt variable, en la que poden haver-hi substitucions per Ca, Al, Mg o bé cations bivalents alternatius. L'Al o el B en poden ser substituts en altres posicions estructurals.

Una de les primeres denominacions que va tenir aquesta espècie va ser "hyacinthus dictus octodecahedricus", denominació que li va donar el metge i naturista suís Moritz Anton Kappeler l'any 1723, que va estar dues vegades al cràter del vesubi fent estudis.

Cap l'any 1772, el mineralogista francès Jean-Baptiste Louis Romé de L'Isle el va rebatejar amb el nom de "hyacinte du Vesuve", fet que li va donar inspiració al científic alemany Abraham Gottlob Werner per canviar al nom a "vesuvian" l'any 1795 en referència al Vesuvi, on va trobar com a xenòlits, i és el nom que va derivar a vesuvianita que coneixem avui en dia.

El mineralogista francès Rene Just Haüy va donar un canvi radical a la nomenclatura l'any 1799, anomenant-la "idocrase", nom utilitzat popularment i que ha perdurat fins als nostres dies, referint-se més aviat a les varietats més vistoses.

Les possibilitats de combinació de cations que hem esmentat anteriorment donen lloc a un gran ventall de varietats, de les quals més conegudes d'aquesta espècie són:

Cyprina: De color blau per impureses de Cu.
Californita: De color verd, semblant a la jadeïta.
Xanthita: Varietat rica en manganès.
Wiluita: Varietat òpticament positiva.
Idocrasa: Varietats de qualitat gemma.

Sol presentar-se en cristalls ben formats, en forma de prismes tetragonals de colors verd-marró clar a tonalitats més fosques.

La zona de Sant Gervasi conté una gran diversitat de minerals originats pel metamorfisme de contacte, per la proximitat del plutó granític, que va provocar la transformació de les roques que es trobaven en la seva aurèola de contacte per causa de l'alta pressió i temperatura que es mantingueren durant un llarg interval de temps.

L'aurèola de contacte és la zona on s'ha produït un gradient tèrmic en funció de la distància al plutó granític. Les llicorelles, fil·lites i altres roques metamòrfiques tornaven a tenir una nova transformació que variava segons els materials existents.

Un d'aquests minerals producte de la metamorfosi de contacte és la vesuvianita, on les calcàries que han estat sotmeses a aquelles concidions extremes amb paragènesi amb altres roques com llicorelles i esquists, han donat lloc a aquesta espècie.

Encara que la vesuviana no és un mineral poc freqüent, tot el contrari, volem fer menció especial a un lloc, a la carretera de les aigües prop del Torrent de l'Infern, on hi ha una corniana, cimentada en quars, rica en vesuviana, encara que els cristalls són menuts i molt fragils.

L'exposició als agents atmosfèrics pel seu contacte/proximitat amb l'ambient, ha causat estralls en la integritat de la roca, però d'altra banda, és fàcil de recollir soltes a terra algunes mostres.

Llorenç Tomàs la cita com a Idocrasa, per la qual cosa us remetem a aquest vocable per consultar la seva cita.

J.M.Mata també la cita a la seva obra "Els Minerals de Catalunya":

"Tibidabo (pertany a Barcelona): Prop d'aquest cim de la Serra de Collserola existeixen gran nombre de mineralitzacions. Entre elles les més importants estan relacionades amb l'aurèola metamòrfica. Sota de l'Observatori Fabra, i per damunt de Bellesguard, apareixen: ortosa, turmalina, epidota, prehnita, vesuviana, zoisita, dial·laga, diòpsid, i granats (principalment andradita i grossulària)".

Eugèni Bareche també fa una cita al seu llibre "Els minerals de Catalunya segle XX":

"En el massís dei Tibidabo es troba en diferents llocs; principalment en el turonet que hi ha prop de la Carretera dita de les Aigües, sota Sant Pere Màrtir, on hom pot recollir-ne bons exemplars. Es presenta acompanyada d'altres silicats i granats, distingint-se d'aquests, si no per la coloració que moltes vegades és quasi igual, per les formes cristal·lines, per presentar-se gairebé sempre els seus cristalls, estriats en una de les cares.

En parla Mn. Font i Sagué incidentalment en donar compte d'haver-hi trobat l'epidota. En posseïm exemplars. FV Meier també la cita d'aquí, havent estudiat detingudament els seus cristalls, com feu amb els altres minerals d'aquesta regió; i diu que la troba també en massa rocosa de color gris o rogenc per alteració, formant compostos amb la clorita, diòpsid i l'epidota, trobant-se'n molt ben representada en ei vessant del Turó de Castanyer, que dóna ai barranc dit de I'Infern, on se'n presenten bursades fins de tres centímetres de gruix.

En estudiar ei metamorfisme d'aquesta formació, el Dr. Faura fa esment també de sa presència".

Veritablement no hem considerat necessari la confirmaciò analítica d'aquesta espècie per poguer ser identificada visualment i per les nombrosses cites al llarg del temps.